La música religiosa és aquella que té com a finalitat principal servir a una pràctica religiosa. Habitualment es considera que la música religiosa és música vocal o cantada, ja sigui amb acompanyament instrumental o sense, amb text religiós. De totes maneres, també cal considerar que hi ha música instrumental, i que -per tant- no vehicula cap text religiós, que ha estat especialment composta per sonar mentre es duen a terme pràctiques religioses. Aquest és el cas, per exemple, de molta música d'orgue en el context de l'església catòlica.
És molt comú a la música religiosa que els seus trets estilístics estiguin molt normativitzats per les jerarquies que estableixen tota mena de normes al voltant de les diverses expressions d'una determinada religió, de manera que moltes expressions de la música religiosa pertanyents a una mateixa confessió i període acostumen a tenir característiques sensiblement semblants.
Un cas especial de la música religiosa és la música litúrgica, que és la que ha estat especialment composta per sonar en la litúrgia.
lunes, 15 de marzo de 2010
Música Barroca
La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII.
Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es feu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.
A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa anomenada Barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També era un època del concert i d'obres més llargues quan a dimensió.
Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:
la riquesa d'ornamentació,
la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
l'aplicació de la tècnica del baix continu als instruments de teclat
l'aparició de noves formes organístiques.
Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es feu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.
A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa anomenada Barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També era un època del concert i d'obres més llargues quan a dimensió.
Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:
la riquesa d'ornamentació,
la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
l'aplicació de la tècnica del baix continu als instruments de teclat
l'aparició de noves formes organístiques.
Musica vocal
La música vocal és la música interpretada per un o més cantants, amb o sense acompanyament instrumental, en la qual el cant és l'element que concentra l'interès principal de la composició. La música que utilitza el cant però no el situa en una posició preeminent dins del conjunt d'efectius sonors utilitzats, normalment es considera música instrumental (com per exemple el cor de veus femenines, sense text, al moviment final de Els Planetes de Gustav Holst. Un cas específic de la música vocal és aquella que no té cap acompanyament instrumental; rep el nom de música a cappella.
Normalment la música vocal posa en joc un text cantat que habitualment s'anomena "la lletra", tot i que també hi ha notables exemples de música vocal interpretada o bé sense text, o bé amb síl·labes mancades de sentit o amb sorolls, a voltes com a onomatopeies musicals. Una composició vocal breu amb text s'anomena, de manera genèrica, cançó.
Probablement la música vocal és la forma més antiga de música, atès que no requereix de cap instrument a part de la veu humana. Totes les cultures musicals tenen algun tipus de música vocal.
Normalment la música vocal posa en joc un text cantat que habitualment s'anomena "la lletra", tot i que també hi ha notables exemples de música vocal interpretada o bé sense text, o bé amb síl·labes mancades de sentit o amb sorolls, a voltes com a onomatopeies musicals. Una composició vocal breu amb text s'anomena, de manera genèrica, cançó.
Probablement la música vocal és la forma més antiga de música, atès que no requereix de cap instrument a part de la veu humana. Totes les cultures musicals tenen algun tipus de música vocal.
Música carnàtica
La música carnàtica és la música clàssica de l'Índia del Sud, en comparació amb la música clàssica de l'Índia del nord anomeanda Hindustani.
Generalment la música Carnàtica es toca amb un conjunt reduït de musics. Hi ha sempre un solista o músic principal, que acostuma a ser un vocalista. Hi poden haver un o més instruments d'acompanyament, el més comú és dels quals és el violí. Hi ha un acompanyament rítmic amb instruments de percussió com el Mridangam, el Ghatam, la Tabla o la Kanjira. De manera semblant a la música Hindustani, hi ha uns instruments que tot just fixen un ambient per la melodia subjacent, i que toquen de manera contínua; son la Tambura o el Sruti.
Generalment la música Carnàtica es toca amb un conjunt reduït de musics. Hi ha sempre un solista o músic principal, que acostuma a ser un vocalista. Hi poden haver un o més instruments d'acompanyament, el més comú és dels quals és el violí. Hi ha un acompanyament rítmic amb instruments de percussió com el Mridangam, el Ghatam, la Tabla o la Kanjira. De manera semblant a la música Hindustani, hi ha uns instruments que tot just fixen un ambient per la melodia subjacent, i que toquen de manera contínua; son la Tambura o el Sruti.
lunes, 1 de marzo de 2010
L'Opera
L'òpera és un drama total o parcialment musicat que s'escenifica cantant i amb acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental. El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada). En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb música incidental.
Façana del Gran Teatre del Liceu, a Barcelona
Vista del Palau de les Arts, Òpera de ValènciaAmb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d'òpera més importants del sud d'Europa és el Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana
Façana del Gran Teatre del Liceu, a Barcelona
Vista del Palau de les Arts, Òpera de ValènciaAmb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d'òpera més importants del sud d'Europa és el Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana
Heavy Metal
El Heavy Metal (literalment en català metall pesat o metall dur) és un estil musical descendent del Rock,[1] molt menys influenciat pel Blues que el Hard Rock, caracteritzat principalment per la contundència del seu so, generalment obtinguda amb l'ús de guitarres elèctriques amb alt grau de distorsió, veus molt extremes i bateries amb doble bombo o doble pedal, i baixos pronunciats i contundents.[2] Es va crear a finals de la dècada dels '60 i a principis dels '70, al Regne Unit i als Estats Units.[3]
Els primers grups de heavy metal com Led Zeppelin,[[AC/DC]] Black Sabbath i Deep Purple van atraure grans audiències, malgrat que han tingut moltes crítiques, han rebut un status important dins la història del gènere. A mitjan dels 70, Judas Priest va ajudar a deixar enrere la influència amb el blues; Motörhead va introduir una sensibilitat de punk rock i va incrementar l'èmfasi amb la velocitat. Grups de la New Wave of British Heavy Metal com Iron Maiden van seguir la mateixa línia. Abans d'una dècada de metal, ja hi havia un seguiment a tot el món, conjuntament amb molts fans, "metalheads" o "headbangers" als països angloparlants i "heavies" aquí.
El terme heavy metal, a causa de la progressió que ha sofert aquest gènere des de la seva creació, s'usa actualment per a fer referència a dos conceptes diferents: heavy metal com a gènere musical (també anomenat metal) i heavy metal clàssic com a subestil tradicional.
Els primers grups de heavy metal com Led Zeppelin,[[AC/DC]] Black Sabbath i Deep Purple van atraure grans audiències, malgrat que han tingut moltes crítiques, han rebut un status important dins la història del gènere. A mitjan dels 70, Judas Priest va ajudar a deixar enrere la influència amb el blues; Motörhead va introduir una sensibilitat de punk rock i va incrementar l'èmfasi amb la velocitat. Grups de la New Wave of British Heavy Metal com Iron Maiden van seguir la mateixa línia. Abans d'una dècada de metal, ja hi havia un seguiment a tot el món, conjuntament amb molts fans, "metalheads" o "headbangers" als països angloparlants i "heavies" aquí.
El terme heavy metal, a causa de la progressió que ha sofert aquest gènere des de la seva creació, s'usa actualment per a fer referència a dos conceptes diferents: heavy metal com a gènere musical (també anomenat metal) i heavy metal clàssic com a subestil tradicional.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)