Música Barroca

La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII.

Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es feu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.

A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa anomenada Barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També era un època del concert i d'obres més llargues quan a dimensió.

Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:

la riquesa d'ornamentació,
la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
l'aplicació de la tècnica del baix continu als instruments de teclat
l'aparició de noves formes organístiques.