La música religiosa és aquella que té com a finalitat principal servir a una pràctica religiosa. Habitualment es considera que la música religiosa és música vocal o cantada, ja sigui amb acompanyament instrumental o sense, amb text religiós. De totes maneres, també cal considerar que hi ha música instrumental, i que -per tant- no vehicula cap text religiós, que ha estat especialment composta per sonar mentre es duen a terme pràctiques religioses. Aquest és el cas, per exemple, de molta música d'orgue en el context de l'església catòlica.
És molt comú a la música religiosa que els seus trets estilístics estiguin molt normativitzats per les jerarquies que estableixen tota mena de normes al voltant de les diverses expressions d'una determinada religió, de manera que moltes expressions de la música religiosa pertanyents a una mateixa confessió i període acostumen a tenir característiques sensiblement semblants.
Un cas especial de la música religiosa és la música litúrgica, que és la que ha estat especialment composta per sonar en la litúrgia.
lunes, 15 de marzo de 2010
Música Barroca
La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII.
Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es feu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.
A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa anomenada Barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També era un època del concert i d'obres més llargues quan a dimensió.
Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:
la riquesa d'ornamentació,
la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
l'aplicació de la tècnica del baix continu als instruments de teclat
l'aparició de noves formes organístiques.
Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca la melodia es feu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.
A la següent etapa, anomenada Barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa anomenada Barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També era un època del concert i d'obres més llargues quan a dimensió.
Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:
la riquesa d'ornamentació,
la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
l'aplicació de la tècnica del baix continu als instruments de teclat
l'aparició de noves formes organístiques.
Musica vocal
La música vocal és la música interpretada per un o més cantants, amb o sense acompanyament instrumental, en la qual el cant és l'element que concentra l'interès principal de la composició. La música que utilitza el cant però no el situa en una posició preeminent dins del conjunt d'efectius sonors utilitzats, normalment es considera música instrumental (com per exemple el cor de veus femenines, sense text, al moviment final de Els Planetes de Gustav Holst. Un cas específic de la música vocal és aquella que no té cap acompanyament instrumental; rep el nom de música a cappella.
Normalment la música vocal posa en joc un text cantat que habitualment s'anomena "la lletra", tot i que també hi ha notables exemples de música vocal interpretada o bé sense text, o bé amb síl·labes mancades de sentit o amb sorolls, a voltes com a onomatopeies musicals. Una composició vocal breu amb text s'anomena, de manera genèrica, cançó.
Probablement la música vocal és la forma més antiga de música, atès que no requereix de cap instrument a part de la veu humana. Totes les cultures musicals tenen algun tipus de música vocal.
Normalment la música vocal posa en joc un text cantat que habitualment s'anomena "la lletra", tot i que també hi ha notables exemples de música vocal interpretada o bé sense text, o bé amb síl·labes mancades de sentit o amb sorolls, a voltes com a onomatopeies musicals. Una composició vocal breu amb text s'anomena, de manera genèrica, cançó.
Probablement la música vocal és la forma més antiga de música, atès que no requereix de cap instrument a part de la veu humana. Totes les cultures musicals tenen algun tipus de música vocal.
Música carnàtica
La música carnàtica és la música clàssica de l'Índia del Sud, en comparació amb la música clàssica de l'Índia del nord anomeanda Hindustani.
Generalment la música Carnàtica es toca amb un conjunt reduït de musics. Hi ha sempre un solista o músic principal, que acostuma a ser un vocalista. Hi poden haver un o més instruments d'acompanyament, el més comú és dels quals és el violí. Hi ha un acompanyament rítmic amb instruments de percussió com el Mridangam, el Ghatam, la Tabla o la Kanjira. De manera semblant a la música Hindustani, hi ha uns instruments que tot just fixen un ambient per la melodia subjacent, i que toquen de manera contínua; son la Tambura o el Sruti.
Generalment la música Carnàtica es toca amb un conjunt reduït de musics. Hi ha sempre un solista o músic principal, que acostuma a ser un vocalista. Hi poden haver un o més instruments d'acompanyament, el més comú és dels quals és el violí. Hi ha un acompanyament rítmic amb instruments de percussió com el Mridangam, el Ghatam, la Tabla o la Kanjira. De manera semblant a la música Hindustani, hi ha uns instruments que tot just fixen un ambient per la melodia subjacent, i que toquen de manera contínua; son la Tambura o el Sruti.
lunes, 1 de marzo de 2010
L'Opera
L'òpera és un drama total o parcialment musicat que s'escenifica cantant i amb acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental. El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada). En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb música incidental.
Façana del Gran Teatre del Liceu, a Barcelona
Vista del Palau de les Arts, Òpera de ValènciaAmb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d'òpera més importants del sud d'Europa és el Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana
Façana del Gran Teatre del Liceu, a Barcelona
Vista del Palau de les Arts, Òpera de ValènciaAmb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d'òpera més importants del sud d'Europa és el Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana
Heavy Metal
El Heavy Metal (literalment en català metall pesat o metall dur) és un estil musical descendent del Rock,[1] molt menys influenciat pel Blues que el Hard Rock, caracteritzat principalment per la contundència del seu so, generalment obtinguda amb l'ús de guitarres elèctriques amb alt grau de distorsió, veus molt extremes i bateries amb doble bombo o doble pedal, i baixos pronunciats i contundents.[2] Es va crear a finals de la dècada dels '60 i a principis dels '70, al Regne Unit i als Estats Units.[3]
Els primers grups de heavy metal com Led Zeppelin,[[AC/DC]] Black Sabbath i Deep Purple van atraure grans audiències, malgrat que han tingut moltes crítiques, han rebut un status important dins la història del gènere. A mitjan dels 70, Judas Priest va ajudar a deixar enrere la influència amb el blues; Motörhead va introduir una sensibilitat de punk rock i va incrementar l'èmfasi amb la velocitat. Grups de la New Wave of British Heavy Metal com Iron Maiden van seguir la mateixa línia. Abans d'una dècada de metal, ja hi havia un seguiment a tot el món, conjuntament amb molts fans, "metalheads" o "headbangers" als països angloparlants i "heavies" aquí.
El terme heavy metal, a causa de la progressió que ha sofert aquest gènere des de la seva creació, s'usa actualment per a fer referència a dos conceptes diferents: heavy metal com a gènere musical (també anomenat metal) i heavy metal clàssic com a subestil tradicional.
Els primers grups de heavy metal com Led Zeppelin,[[AC/DC]] Black Sabbath i Deep Purple van atraure grans audiències, malgrat que han tingut moltes crítiques, han rebut un status important dins la història del gènere. A mitjan dels 70, Judas Priest va ajudar a deixar enrere la influència amb el blues; Motörhead va introduir una sensibilitat de punk rock i va incrementar l'èmfasi amb la velocitat. Grups de la New Wave of British Heavy Metal com Iron Maiden van seguir la mateixa línia. Abans d'una dècada de metal, ja hi havia un seguiment a tot el món, conjuntament amb molts fans, "metalheads" o "headbangers" als països angloparlants i "heavies" aquí.
El terme heavy metal, a causa de la progressió que ha sofert aquest gènere des de la seva creació, s'usa actualment per a fer referència a dos conceptes diferents: heavy metal com a gènere musical (també anomenat metal) i heavy metal clàssic com a subestil tradicional.
domingo, 28 de febrero de 2010
Rap
El RAP és un estil musical basat amb rimes que sorgeix als barris negres novaiorquesos vinculat des de principis dels 80 als ambients de la cultura hip hop.
Si el hip-hop es va distingir per evolucionar a partir de les formes primigènies de la música religiosa de la comunitat negra dels Estats Units, a través d'una expressivitat laica i popular que es va conciliar molt sovint amb el funk, el rap es desenvolupa sobretot per dues vies: trenca els seus llaços amb el funk i la música disco de consum, accentua la seva relació amb el break dance alhora que radicalitza els seus signes d'identitat de la cultura del carrer, mitjançant formes autònomes i un llenguatge específic i combatiu.
En les seves primeres manifestacions, i seguint la pauta break, el rap va sorgir de les operacions que en les sales de ball executava un disc joquei utilitzant un o diversos temes, per tal d'aconseguir de les interrupcions i barreges resultants, una composició que servís com a vehicle sonor a la recitació del solista o, més sovint, a un nodrit conjunt d'intèrprets.
L'agulla del tocadiscs, en conseqüència, es convertia en un element fonamental dels temes rap i mitjançant les ràfegues breus i reiteratives, esquitxades d'arrossegades rítmiques, emfatitzant rimes que es nodreixen d'argots, efectes onomatopeics, bromes i consignes, es desencadenava un joc de rèpliques i contrarèpliques molt suggestiu, que al seu torn es complementava amb provocatives escenificacions.
Aquests trets essencials del rap, especialment tot el que es refereix a les seves lletres, tenen el seu origen en les fórmules publicitàries emeses per ràdio i televisió on dues o més persones conversaven col·loquialment sobre un producte, combinades amb les remescles de música disco que els joves negres, hispans i chicanos utilitzaven per ballar i divertir-se a l'aire lliure als ghettos.
Per això el rap va tenir en els seus començaments un àmbit limitat, ja que rares vegades penetrava en l'àmbit de les discoteques, copades per temes comercials també interpretats per negres.
El tema Rapper´s delight, de Sugar Hill Gang, editat l'any 1979, va ser una de les composicions estrella d'aquest estil, que s'inscrivia en l'àmbit eclèctic practicat per bandes fundacionals com Afrika Bambaata and The Soul Sonic o el més radical de Grandmaster Flash and the Furious Five.
Però és a partir dels anys 90 quan els àlbums rap aconsegueixen una presència regular a les llistes d'èxits de la revista Billboard i l'estil es diversifica, atraient a les seves files d'adeptes a músics blancs.
Si el hip-hop es va distingir per evolucionar a partir de les formes primigènies de la música religiosa de la comunitat negra dels Estats Units, a través d'una expressivitat laica i popular que es va conciliar molt sovint amb el funk, el rap es desenvolupa sobretot per dues vies: trenca els seus llaços amb el funk i la música disco de consum, accentua la seva relació amb el break dance alhora que radicalitza els seus signes d'identitat de la cultura del carrer, mitjançant formes autònomes i un llenguatge específic i combatiu.
En les seves primeres manifestacions, i seguint la pauta break, el rap va sorgir de les operacions que en les sales de ball executava un disc joquei utilitzant un o diversos temes, per tal d'aconseguir de les interrupcions i barreges resultants, una composició que servís com a vehicle sonor a la recitació del solista o, més sovint, a un nodrit conjunt d'intèrprets.
L'agulla del tocadiscs, en conseqüència, es convertia en un element fonamental dels temes rap i mitjançant les ràfegues breus i reiteratives, esquitxades d'arrossegades rítmiques, emfatitzant rimes que es nodreixen d'argots, efectes onomatopeics, bromes i consignes, es desencadenava un joc de rèpliques i contrarèpliques molt suggestiu, que al seu torn es complementava amb provocatives escenificacions.
Aquests trets essencials del rap, especialment tot el que es refereix a les seves lletres, tenen el seu origen en les fórmules publicitàries emeses per ràdio i televisió on dues o més persones conversaven col·loquialment sobre un producte, combinades amb les remescles de música disco que els joves negres, hispans i chicanos utilitzaven per ballar i divertir-se a l'aire lliure als ghettos.
Per això el rap va tenir en els seus començaments un àmbit limitat, ja que rares vegades penetrava en l'àmbit de les discoteques, copades per temes comercials també interpretats per negres.
El tema Rapper´s delight, de Sugar Hill Gang, editat l'any 1979, va ser una de les composicions estrella d'aquest estil, que s'inscrivia en l'àmbit eclèctic practicat per bandes fundacionals com Afrika Bambaata and The Soul Sonic o el més radical de Grandmaster Flash and the Furious Five.
Però és a partir dels anys 90 quan els àlbums rap aconsegueixen una presència regular a les llistes d'èxits de la revista Billboard i l'estil es diversifica, atraient a les seves files d'adeptes a músics blancs.
jueves, 25 de febrero de 2010
Música clàssica
La música clàssica és un terme que té un sentit ampli i divers. Normalment, el terme fa referència a la música produïda, o arrelada a les tradicions occidentals, en l'àmbit de la música religiosa i secular, i que abasta un ampli període que va, aproximadament, des del segle IX fins a l'actualitat. Les normes fonamentals d'aquesta tradició musical es va regular d'acord a una codificació entre 1550 i 1900, període que en anglès es coneix com el common practice period (període de pràctica comú).
La música europea és diferència clarament de moltes altres tradicions no europees i de les formes de música popular, pel seu sistema de notació musical, aproximadament en ús des del segle XVI. La notació occidental és utilitzada pels compositors per detallar a l'artista intèrpret o executant, informació sobre l'afinació, la velocitat, la mètrica, el ritme i altres detalls sobre l'exacta interpretació d'una obra de música. Això deixa menys espai per a altres pràctiques, com la improvisació i l'ornamentació ad libitum, que s'escolta amb freqüència en altres tradicions culturals musicals no europees –com per exemple en la música clàssica índia i la música tradicional japonesa–, i en la música popular.
El gust del públic i l'apreciació d'aquest tipus de música es va anar esvaint cap a finals del 1900, més en particular als Estats Units i al Regne Unit. Certament, aquest període ha estat testimoni d'un extraordinari èxit comercial de la música popular, encara que el nombre de discos venuts no és indicatiu de la popularitat de la música, i en concret de la música clàssica.
El terme "música clàssica" no apareix fins a principis de segle XIX, com a conseqüència de la voluntat de "canonitzar" el període que va des de Johann Sebastian Bach fins a Ludwig van Beethoven, període considerat com una edat d'or de la música. La primera referència al terme "música clàssica" registrada per l' Oxford English Dictionary apareix al voltant de 1836. Molts autors consideren que el terme "clàssic" és inadequat per poder incorporar també l'avantguarda i la música escrita a partir de les darreries del segle XIX; d'aquí l'ús habitual de les cometes acompanyant el terme "clàssica
La música europea és diferència clarament de moltes altres tradicions no europees i de les formes de música popular, pel seu sistema de notació musical, aproximadament en ús des del segle XVI. La notació occidental és utilitzada pels compositors per detallar a l'artista intèrpret o executant, informació sobre l'afinació, la velocitat, la mètrica, el ritme i altres detalls sobre l'exacta interpretació d'una obra de música. Això deixa menys espai per a altres pràctiques, com la improvisació i l'ornamentació ad libitum, que s'escolta amb freqüència en altres tradicions culturals musicals no europees –com per exemple en la música clàssica índia i la música tradicional japonesa–, i en la música popular.
El gust del públic i l'apreciació d'aquest tipus de música es va anar esvaint cap a finals del 1900, més en particular als Estats Units i al Regne Unit. Certament, aquest període ha estat testimoni d'un extraordinari èxit comercial de la música popular, encara que el nombre de discos venuts no és indicatiu de la popularitat de la música, i en concret de la música clàssica.
El terme "música clàssica" no apareix fins a principis de segle XIX, com a conseqüència de la voluntat de "canonitzar" el període que va des de Johann Sebastian Bach fins a Ludwig van Beethoven, període considerat com una edat d'or de la música. La primera referència al terme "música clàssica" registrada per l' Oxford English Dictionary apareix al voltant de 1836. Molts autors consideren que el terme "clàssic" és inadequat per poder incorporar també l'avantguarda i la música escrita a partir de les darreries del segle XIX; d'aquí l'ús habitual de les cometes acompanyant el terme "clàssica
Samba
La samba o el samba és una de las formas musicals más populars del Brasil... la principal forma de música d'arrels africanes del Brasil. El nom "samba" és, probablement, originari del nom angoleny "semba", un ritme religiós.
Blues
El blues, és un gènere musical vocal i instrumental basat en la utilització d'unes determinades notes (notes blues), l'ús de les progressions d'acords del blues, i de un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir literalment "blaus", pren també la significació de "tristesa".
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar a través dels espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta, tant en la música com en les lletres, són indicatius de l'herència africana-occidental d'aquest gènere. Un tret característic del blues és l'ús extensiu de les tècniques "expressives" de la guitarra (bend, vibrato, slide), que posteriorment influirien en els solos d'estils com el rock. El blues va influir en la música popular nord-americana i occidental en general, arribant a formar part de gèneres musicals com el ragtime, el jazz, el bluegrass, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
Melòdicament s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l' escala major. També s'usa la tècnica en què un instrument sona com a resposta a un altre (call and response). Al principi s'utilitzaven instruments molt senzills de fabricació pròpia. Més endavant s'usaren les guitarres acústiques, el piano i l'harmònica i, finalment, molts d'altres.
El blues, és un gènere musical vocal i instrumental basat en la utilització d'unes determinades notes (notes blues), l'ús de les progressions d'acords del blues, i de un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir literalment "blaus", pren també la significació de "tristesa".
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar a través dels espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta, tant en la música com en les lletres, són indicatius de l'herència africana-occidental d'aquest gènere. Un tret característic del blues és l'ús extensiu de les tècniques "expressives" de la guitarra (bend, vibrato, slide), que posteriorment influirien en els solos d'estils com el rock. El blues va influir en la música popular nord-americana i occidental en general, arribant a formar part de gèneres musicals com el ragtime, el jazz, el bluegrass, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
Melòdicament s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l' escala major. També s'usa la tècnica en què un instrument sona com a resposta a un altre (call and response). Al principi s'utilitzaven instruments molt senzills de fabricació pròpia. Més endavant s'usaren les guitarres acústiques, el piano i l'harmònica i, finalment, molts d'altres.
El blues, és un gènere musical vocal i instrumental basat en la utilització d'unes determinades notes (notes blues), l'ús de les progressions d'acords del blues, i de un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir literalment "blaus", pren també la significació de "tristesa".
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar a través dels espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta, tant en la música com en les lletres, són indicatius de l'herència africana-occidental d'aquest gènere. Un tret característic del blues és l'ús extensiu de les tècniques "expressives" de la guitarra (bend, vibrato, slide), que posteriorment influirien en els solos d'estils com el rock. El blues va influir en la música popular nord-americana i occidental en general, arribant a formar part de gèneres musicals com el ragtime, el jazz, el bluegrass, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
Melòdicament s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l' escala major. També s'usa la tècnica en què un instrument sona com a resposta a un altre (call and response). Al principi s'utilitzaven instruments molt senzills de fabricació pròpia. Més endavant s'usaren les guitarres acústiques, el piano i l'harmònica i, finalment, molts d'altres.
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar a través dels espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta, tant en la música com en les lletres, són indicatius de l'herència africana-occidental d'aquest gènere. Un tret característic del blues és l'ús extensiu de les tècniques "expressives" de la guitarra (bend, vibrato, slide), que posteriorment influirien en els solos d'estils com el rock. El blues va influir en la música popular nord-americana i occidental en general, arribant a formar part de gèneres musicals com el ragtime, el jazz, el bluegrass, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
Melòdicament s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l' escala major. També s'usa la tècnica en què un instrument sona com a resposta a un altre (call and response). Al principi s'utilitzaven instruments molt senzills de fabricació pròpia. Més endavant s'usaren les guitarres acústiques, el piano i l'harmònica i, finalment, molts d'altres.
El blues, és un gènere musical vocal i instrumental basat en la utilització d'unes determinades notes (notes blues), l'ús de les progressions d'acords del blues, i de un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir literalment "blaus", pren també la significació de "tristesa".
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar a través dels espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta, tant en la música com en les lletres, són indicatius de l'herència africana-occidental d'aquest gènere. Un tret característic del blues és l'ús extensiu de les tècniques "expressives" de la guitarra (bend, vibrato, slide), que posteriorment influirien en els solos d'estils com el rock. El blues va influir en la música popular nord-americana i occidental en general, arribant a formar part de gèneres musicals com el ragtime, el jazz, el bluegrass, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
Melòdicament s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l' escala major. També s'usa la tècnica en què un instrument sona com a resposta a un altre (call and response). Al principi s'utilitzaven instruments molt senzills de fabricació pròpia. Més endavant s'usaren les guitarres acústiques, el piano i l'harmònica i, finalment, molts d'altres.
El blues, és un gènere musical vocal i instrumental basat en la utilització d'unes determinades notes (notes blues), l'ús de les progressions d'acords del blues, i de un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir literalment "blaus", pren també la significació de "tristesa".
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar a través dels espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta, tant en la música com en les lletres, són indicatius de l'herència africana-occidental d'aquest gènere. Un tret característic del blues és l'ús extensiu de les tècniques "expressives" de la guitarra (bend, vibrato, slide), que posteriorment influirien en els solos d'estils com el rock. El blues va influir en la música popular nord-americana i occidental en general, arribant a formar part de gèneres musicals com el ragtime, el jazz, el bluegrass, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
Melòdicament s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l' escala major. També s'usa la tècnica en què un instrument sona com a resposta a un altre (call and response). Al principi s'utilitzaven instruments molt senzills de fabricació pròpia. Més endavant s'usaren les guitarres acústiques, el piano i l'harmònica i, finalment, molts d'altres.
Jazz
El Jazz és un gènere musical, nascut a New Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica) cap al 1900, on es barreja una rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets).
Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins arribar, a les dècades de 1980 i 1990 a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.
Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instrumemts que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora , bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir de la dècada de 1930 s'incorporaren al jazz.
Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en què tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals de la dècada de 1920 i fins 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (Big Bands) de dotze o catorze instrumentistes.
Després de la II Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free-jazz, en què no se segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica.
Des de finals de la dècada de 1960 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky (nu Jazz), que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fussion
Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins arribar, a les dècades de 1980 i 1990 a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.
Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instrumemts que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora , bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir de la dècada de 1930 s'incorporaren al jazz.
Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en què tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals de la dècada de 1920 i fins 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (Big Bands) de dotze o catorze instrumentistes.
Després de la II Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free-jazz, en què no se segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica.
Des de finals de la dècada de 1960 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky (nu Jazz), que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fussion
House
El House és un estil de música electrònica. Les arrels del House comencen en 1985. Agradi o no, el House és primer de tot un descendent directe del so disco que aconseguí trencar a través de la música, diferents socials i racials encara que solament fos dintre d'una pista de ball a Chicago, com 'The Warehouse' (el DJ principal del qual era Frankie Knuckles), que donà nom a aquest estil. Els seus creadors mesclaven elements de la música disco amb sons electrònics influïts per la música de Kraftwerk. Si bé aquest moviment s'originà com una reacció a la saturació produïda per la música disco i derivats (en un primer moment fou una oposició i una vertadera revolució en so i concepte) a principis dels anys 90 inicià la seva clara tornada al so disco en estat pur. L'objectiu del house principalment està enfocat a la pista de ball; tanmateix, hi té cabuda l'experimentació i el minimalisme. Es tracta, juntament amb el trance, d'un dels estils de música electrònica més aclaparadors, ja que els seus exponents barregen una gran varietat de ritmes, sent la percussió un dels més emprats. El house té un ritme suau i sensual a la bateria, que augmenta depenent del subgènere. Malgrat els canvis i els molts gèneres musicals que surten a la llum cada dia, el house manté moltes de les seves arrels en els seus subgèneres, la qual cosa fa d'aquest estil músical un dels més fàcils d'escoltar per al públic, ja que els seus sons no són tan forts en comparació amb alguns dels més durs, com ara el psychedelictrance, el drum and bass o el jungle, els quals es diferencien per les seves percussions extremes i pels seus continus sons atmosfèrics. Així que la paraula "House", deu el seu nom d'aquesta emblemàtica sala de Chicago i de tot el que va ocórrer en ella, igual que la paraula "Garage", originària de "The Paradise Garage".
Rock & Roll
Rock and roll, rocanrol, rock'n'roll o merament rock és un gènere musical de ritme marcat, derivat d'una barreja de diversos gèneres de música folklòrica nord-americà (rhythm and blues, hillbilly, blues, country i western són els més destacats) i popularitzat des de la dècada de 1950, sent el seu cantant més influent Elvis Presley i la seva banda més influent The Beatles.
L'expressió venia utilitzant-se en les lletres del rythm & blues des de finals de la dècada de 1930, però va ser el discjòquei nord-americà Alan Freed qui va començar a utilitzar l'expressió "rock and roll" per descriure aquest estil.
El mot "rock" deriva del terme rock and roll i avui dia conserva dos significats segons la Reial Acadèmia Espanyola: "un gènere musical característic i popularitzat en els 50" (que es correspon amb la definició de rock and roll) i cada un els diversos gèneres musicals derivats del rock and roll, (que seria la definició del gènere contemporani música rock, i que històricament va complint el terme rock and roll). No obstant això, independentment en la pràctica hi ha molts artistes dins de la música rock que, sense fer rock and roll dels 50, continuen denominant a la seva música "rock and roll".
D'altra banda, tot i que el Diccionari de la llengua espanyola en la seva vintena segona edició reconeix el terme rock and roll com veu anglesa a manera de anglicisme, [3] en l'avanç de la vintena tercera edició l'article ha estat esmenat prenent rocanrol com a terme en espanyol derivat de l'anglès.
L'expressió venia utilitzant-se en les lletres del rythm & blues des de finals de la dècada de 1930, però va ser el discjòquei nord-americà Alan Freed qui va començar a utilitzar l'expressió "rock and roll" per descriure aquest estil.
El mot "rock" deriva del terme rock and roll i avui dia conserva dos significats segons la Reial Acadèmia Espanyola: "un gènere musical característic i popularitzat en els 50" (que es correspon amb la definició de rock and roll) i cada un els diversos gèneres musicals derivats del rock and roll, (que seria la definició del gènere contemporani música rock, i que històricament va complint el terme rock and roll). No obstant això, independentment en la pràctica hi ha molts artistes dins de la música rock que, sense fer rock and roll dels 50, continuen denominant a la seva música "rock and roll".
D'altra banda, tot i que el Diccionari de la llengua espanyola en la seva vintena segona edició reconeix el terme rock and roll com veu anglesa a manera de anglicisme, [3] en l'avanç de la vintena tercera edició l'article ha estat esmenat prenent rocanrol com a terme en espanyol derivat de l'anglès.
POP
La paraula pop prové de l'abreviació en anglès de la paraula popular. La música pop és un gènere musical que, al marge de la instrumentació i tecnologia aplicada per a la seva creació, conserva l'estructura formal "vers - tornada - vers", executada d'una manera senzilla, melòdic, enganxós, i normalment assimilable per al gran públic . Les seves grans diferències amb altres gèneres musicals estan en les veus melòdiques i clares en primer pla i percussions lineals i repetides. La música pop moderna tens uns components de ritmes forts i vivaces i melodies simples, sovint enganxoses. La major part dels temes pop solen ser cançons.
Els grups famosos i estrelles del pop han congregat multituds en els seus concerts. Milions de persones de tot el món es van reunir davant dels seus televisors per presenciar el Live Aid, concert celebrat a Londres l'any 1987 per ajudar a pal • liar la fam a l'Àfrica. En el pop espanyol destaquen grups i cantants dels anys seixanta i setanta com els Bravos i Joan Manuel Serrat, ia finals del segle XX, L'últim de la fila, Nacha Pop, Mecano i Miguel Bosé.
Històricament, l'expressió "música pop" no era entesa com un gènere musical amb característiques musicals concretes. El catalogat com a música "Pop", apòcope de "música popular", era entesa com el contrari a la música de culte, a la música clàssica. Sota aquesta definició entraven gèneres com, el funky, el folk o fins i tot el jazz. El pop era entès com aquest gran grup de música per a la gent d'escassa cultura musical. Amb el temps, el pop ha anat guanyant-se la seva accepció com a gènere musical independent, lliurant-se, a més, del sentit pejoratiu i negatiu al qual se li vinculava
La proliferació del pop i les seves múltiples subgèneres fa impossible que les seves classificacions representin divisions pures.
Els grups famosos i estrelles del pop han congregat multituds en els seus concerts. Milions de persones de tot el món es van reunir davant dels seus televisors per presenciar el Live Aid, concert celebrat a Londres l'any 1987 per ajudar a pal • liar la fam a l'Àfrica. En el pop espanyol destaquen grups i cantants dels anys seixanta i setanta com els Bravos i Joan Manuel Serrat, ia finals del segle XX, L'últim de la fila, Nacha Pop, Mecano i Miguel Bosé.
Històricament, l'expressió "música pop" no era entesa com un gènere musical amb característiques musicals concretes. El catalogat com a música "Pop", apòcope de "música popular", era entesa com el contrari a la música de culte, a la música clàssica. Sota aquesta definició entraven gèneres com, el funky, el folk o fins i tot el jazz. El pop era entès com aquest gran grup de música per a la gent d'escassa cultura musical. Amb el temps, el pop ha anat guanyant-se la seva accepció com a gènere musical independent, lliurant-se, a més, del sentit pejoratiu i negatiu al qual se li vinculava
La proliferació del pop i les seves múltiples subgèneres fa impossible que les seves classificacions representin divisions pures.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)